Poden el serveis públics estar totalment en mans privades?

La socialització de les relacions econòmiques està marcant el camp de joc del liberalisme econòmic.  L’estat protector ha anat ampliant el nombre de conceptes que es consideren necessitats bàsiques i que, per tant, gaudir-ne ha passat de ser una opció individual a convertir-se en un dret col·lectiu. El dilema es presenta quan la gestió d’aquests drets col·lectius es regeix per la llei del mercat i per tant queden  subjectes al vaivé oscil·lant de l’oferta i la demanda, quedant en un entredit la garantia del cobriment permanent d’aquests drets col·lectius. L’objectiu normal de les empreses capitalistes, és el d’obtenir el màxim benefici per remunerar el capital, per tant en aquesta situació, la gestió de l’empresa tendirà a aconseguir els objectius mínims, amb el mínim de cost possible i sense cap perspectiva de resultats a llarg termini. Així l’increment del benefici empresarial és en detriment del benefici social, això dóna com a resultat que l’interès privat queda per davant de l’interès públic, esdevenint una aberració democràtica.

Així, quina és la solució?

En un principi podríem afirmar que un servei públic en mans privades, ha de quedar subjecte a un rigorós control tècnic i administratiu , no només pel que respecte a la pròpia activitat, sinó també pel que fa a l’estructura dels seus estats financers i del seu capital.  L’objectiu de l’empresa hauria de ser l’acompliment amb el màxim rigor dels objectius de quantitat i qualitat del servei a donar i el seu benefici hauria d’estar en funció al grau d’assoliment d’aquests objectius, o sia de la seva eficiència.

Però la solució del problema no es troba en els aspectes organitzatius i de control, sinó que aquesta s’ha d’anar a buscar directament a l’arrel del sistema. Pel Capital, el servei públic és només un medi per a obtenir un benefici, per tant, aquesta necessitat pública estarà sempre al servei del Capital. El que cal doncs és capgirar el model i fer que el Capital sigui només un instrument per aconseguir la prestació del servei públic amb garanties suficients de quantitat i qualitat.

El primer pas seria la creació d’un nou model de societat mercantil, únicament pensada per a les empreses de serveis públics i obligada per a aquestes empreses. Les seves característiques principals haurien de ser: que les seves accions no podrien cotitzar al  mercat de capitals i que el seu dividend seria fix. Això implicaria d’immediat que els gestors deixessin de pensar en la cotització de les accions i que la composició del capital fos molt més estable, ja que els accionistes serien inversors a llarg termini i segurament d’una distribució molt més atomitzada.

Aquest model, hauria de continuar amb una legislació paral·lela en que l’estat garantís el pagament del cost del serveis prestats a aquestes empreses i que els que es veiessin compensats pel seu esforç fossin els gestors, en funció a l’eficiència i/o els resultats de la venda dels serveis. I, a partir d’aquí, legislar en funció a aquesta nova estructura.

Aquesta és una solució traumàtica, però menys agressiva que una nacionalització, sobretot pels petits inversors que tenen els seus estalvis dipositats en les empreses actuals.

Pensem-hi doncs. 

Incentivar ara el rajol és començar la casa pel teulat

La proposta d’incentivar les reformes d’habitatges, com a mesura de foment de l’ocupació, no és la més adequada en aquests moments. El sector de la construcció no aporta excedents directes a l’economia, doncs l’únic efecte que provoca és el canvi de mans del diner i un cert desequilibri negatiu en la balança de pagaments, representat per la procedència exterior d’alguns materials d’obra i el desviament cap a altres països d’una part dels salaris obtinguts, doncs la major part de la ma d’obra empleada en aquest sector està formada per immigrants que transfereixen diner als seus països d’origen.

Sense deixar de pensar en el recolzament a la poca economia industrial que ens queda, l’aposta més immediata que s’ha de fer per incrementar els nostres ingressos a nivell global, és la de incentivar la competitivitat del sector turístic, perquè pugui accedir al mercat internacional amb garanties d’èxit. D’aquesta forma, apart de crear ocupació, tindríem una entrada de recursos exteriors, que sempre seria superior a les sortides que podria generar la contractació d’immigrants. 

Els recursos generats pel turisme, seran els que s’han de canalitzar per finançar les empreses exportadores de bens i serveis que, en combinació amb un canvi en les condicions del mercat de treball, han de portar a una reducció de l’atur i a una normalitat en els coeficients d’ocupació.

Quan la població torni a disposar d’excedents i tingui estabilitat en els seus llocs de treball, disposarà de recursos per tornar a activar el consum interior i, entre altres, el sector de la construcció.

Aquest és el camí que s’ha de seguir de forma ordenada, si volem avançar en la recuperació econòmica del nostre país. Les accions orientades a generar més consum, només son focs d’encenalls que ens conduiran a una major pobresa. 

Simbòlicament és començar la casa pel teulat.

L’FMI també ens adverteix.

Em pensava que els meus pensaments i reflexions eren un clam al desert, però després de llegir les manifestacions fetes avui per Olivier Blanchard, economista en cap del Fons Monetari Internacional, al diari econòmic francès "Les Echos", veig que no estic sòl en la meva opinió sobre el veritable camí per sortir de la crisi. Cal una reforma del mercat de treball, cal rebaixar els costos de producció per tornar a ser competitius, cal un rebaixa ordenada dels sous per evitar tensions socials, en definitiva cal sacrificar-nos per poder agafar embranzida i sortir de la caiguda lliure en que es troba la nostra economia. Aquí està la solució del futur dels nostres fills !. I si els nostres fills tenen futur, també el tindrem nosaltres. D’una vegada per totes, cal que els interlocutors socials prenguin consciència de la realitat en que ens trobem i, abans no sigui massa tard, arribin a un gran pacte social que impliqui tota la població d’aquest país, perquè els mercats internacionals ens tornin a posar en el seu fitxer de proveïdors.

Per molt que ens pesi, no podem perdre el temps i els diners en projectes eteris, hem de tocar de peus a terra i solucionar la nostra competitivitat amb el que sabem fer i oferir: treballar a bon preu. Quan tot torni a rutllar, ja tornarem a invertir en la millora de la nostra productivitat, ara ja pràcticament no ens queda producció sobre la que aplicar fórmules de millora.
Veure notícia al diari "Les Echos.fr"
Veure notícia a "3cat.cat"

Ara no toca!.

Per què no estan per la feina?, per què no treballen pel que ara convé?. Aquestes són les preguntes que hem de plantejar al govern espanyol actual. Mentre en altres països es preocupen de la millora de la seva productivitat, nosaltres pensem en les jubilacions. Si ara no rectifiquem i posem a punt el nostre motor econòmic, per tal de que ens empenyi una temporada més, potser no ens podrem ni tant sols jubilar d’aquí a 20 anys.

El món ha de tornar a creure en la nostra economia, en els nostres productes i en els nostres serveis. Fa més de dos anys que els experts internacionals ens diuen que al nostre sistema productiu li cal una reforma del mercat de treball, el nostre govern ni cas!, nosaltres a la nostra, repartint els diners que no tenim, mentre la nostra economia productiva s’ensorra.

Dos anys enrere estàvem a temps de fer una reforma ordenada, ara la reforma hi serà, encara que no vulguem, i a més, traumàtica i injusta. Les persones més dèbils seran les que al final suportaran el pes de la reforma: els aturats, cada vegada més nombrosos, que hauran perdut la feina de 2000€ i ara es conformaran amb una de 800€; els petits autònoms que ho han perdut tot i ara estan disposats a treballar només per poder anar tirant; els empresaris que perdran les seves empreses, perquè unes altres, sense tant passiu social, ocuparan el seu lloc. Ep! tots no, l’administració pública no farà cap ERO, ni acomiadarà ningú, i el seus empleats (funcionaris), continuaran mantenint el poder adquisitiu del seu sou.

Ara és el moment d’afrontar amb valentia la realitat de la situació, emprendre accions agosarades, assumint riscos polítics, per situar el país a la seva realitat econòmica. El que hem de capgirar és el nostre Dèficit Públic i el nostre Producte Interior Brut (PIB), per poder seguir enganxats al paraigua de la Unió Monetària Europea, i això només ho podem aconseguir si som capaços de tornar a atraure primer el turisme, amb una oferta de serveis competitiva i, després, la inversió industrial, amb la disponibilitat de ma d’obra qualificada, productiva i flexible. No cal que el govern s’entretingui en solucionar els aspectes financers, doncs si el negoci és atractiu, els recursos ja sortiran i, si l’engranatge torna a rutllar, l’entorn econòmic auxiliar també tornarà a funcionar. És una qüestió de costos d’explotació, no una qüestió financera. El govern ha de rebaixar la despesa pública, per no ofegar el poc teixit productiu que pugui quedar; ha de propiciar un pacte social que permeti situar el mercat laboral al nivell dels nostres competidors; ha de concentrar els recursos en la cobertura dels serveis bàsics: sanitat, educació i infraestructures i deixar de banda activitats supèrflues, que han de quedar en mans d’entitats sorgides del propi teixit social i de la iniciativa popular, que segur que les mantindran millor, perquè allà on no hi arribin els diners hi arribaran els esperits creatius. Us asseguro que només així podrem confiar en jubilar-nos cobrant una pensió, perquè quan ens toqui, sigui aviat o  sigui tard, la nostra economia segueixi aportant beneficis i excedents.

Anem per feina d’una vegada!

El problema de sempre

Faig un parèntesi per parlar de la distribució dels recursos a l’estat espanyol, una qüestió més propera i polèmica, però no per això menys important per nosaltres.
A mitjans dels 80 vaig assistir a una sessió organitzada pel Col·legi d’Economistes, sobre els nous esquemes fiscals promoguts pel PSOE, que acabava guanyar les eleccions generals de 1982, i en la que actuava com a ponent l’ aleshores Secretari d’Estat d’Hisenda Josep Borrell. Després d’unes explicacions, mes aviat justificatives, de la funció ambivalent del Ministeri d’Hisenda com a recaptador i com a controlador de la despesa pública, va fer una extensa descripció de la forma d’aplicar la llei dels Fons de Compensació Inter-territorials, que feia poc s’havia aprovat.
Sempre he cregut que els economistes professionals, per conservar la integritat dels seus raonaments, no poden ser polítics encadenats a la disciplina d’un partit i han de preservar sempre la seva llibertat de pensament i opinió. Per això dintre l’àmbit en que em trobava, vaig creure convenient plantejar una qüestió sobre un tema que no m’acabava d’encaixar, i que poc més o menys era la següent:
- Parlant només en termes de productivitat, no passarà que amb aquest sistema de compensació, estiguem descapitalitzant les regions que són motors de la nostra economia, per invertir-ho en altres regions sota criteris de dubtosa aplicació productiva i que, tot plegat, provoqui un davallada global de la capacitat de producció de la nostra economia, sortint-ne tots perjudicats ? – Metafòricament parlant, no seria millor enlloc de donar-los peix, ensenyar-los a pescar ?
La resposta va ser decebedora:
- Aquest és un tema polític i jo no puc opinar.

Han passat 25 anys i em continuo fent la mateixa pregunta, ara però sense canyes ni peix.

Quina és la solució?

El primer que cal tenir clar és l’arrel del problema i, aquesta no està ni en la crisi del sector financer ni en la caiguda del sector de la construcció, això només són efectes secundaris d’una crisi molt més profunda: la del funcionament del propi model en que es basen les estructures econòmiques del món occidental.

L’economia de mercat no ha funcionat, no perquè no funcioni l’economia de mercat, sinó perquè, en algunes economies, sobretot a la europea, una part d’aquest mercat ha estat massa controlat i per tant no s’han activat els seus mecanismes d’equilibri i, precisament, el factor que s’ha privat del joc ha estat el factor treball, l’element principal que composa el preu de les coses.

El món occidental disposava del privilegi del capital i del coneixement, això li aportava una avantatge competitiva com a conseqüència de la major productivitat i eficiència de les seves unitats de producció. Aquesta situació ha permès resoldre la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població, al marge de si són elements actius o passius dintre del sistema, propiciant una situació de pau social, però també d’afebliment de l’empenta individual per assolir el propi benestar. A partir d’aquí es produeix un equilibrament invers d’esforços individuals, ja que mentre la societat occidental va perdent capacitat d’aprenentatge i d’aportació de mà d’obra productiva, les persones que viuen en economies emergents i del tercer món, malden per assolir els nivells de la societats occidentals, lluitant pels seus llocs de treball i per assolir els seus coneixements, mentrestant els individus del primer món deixen d’aplicar esforç a aquest nivell i passen de ser-ne productors a ser-ne consumidors i, aquella diferència inicial en eficiència i productivitat desapareix. Paral·lelament, l’economia del benestar obliga a unes polítiques fiscals que encotillen el cost de la mà d’obra, dintre l’àmbit dels territoris nacionals occidentals, així, el cost de mà d’obra barata que aportava la immigració i que podia compensar la baixada de productivitat col·lectiva, també desapareix ja que s’incorporen als mecanismes de protecció social i al sistema fiscal del país d’acolliment i, per tant, s’igualen a la mà d’obra oriünda. L’equilibri entre oferta i demanda del mercat de treball, dintre el món occidental ja no és possible, doncs els preus de la mà d’obra passen a ser fixats pel propi sistema, el treball doncs, queda fora de mercat. Mentrestant en altres punts del món es produeix una revolució cultural, capaç de produir allò que el món accidental demanda i que ja no només és allò que ell produeix, sinó que s’hi incorporen els productes de la tecnologia de consum. Aquestes economies es mouen en el lliure mercat de treball i, per tant, són capaces de cobrir millor les demandes de mà d’obra dels productors de bens i serveis, que com a conseqüència de l’alliberament de mercats, podent sense cap més problema traslladar les seves factories, tal i com he explicat en anteriors escrits.

Però hem de respondre a la pregunta, com ho adobem això?. D’antuvi hem de ser conscients que el nivell econòmic que ens pensàvem que teníem a finals del 2007, no el tenim i no el tornarem a tenir mai més, si no som capaços de lluitar i renunciar a moltes comoditats per aconseguir-ho. Estic segur que hi ha molts camins per arribar al mateix punt, però tots impliquen sacrificis.

Un camí és l’alliberament del mercat de treball, renunciant a determinats aspectes de l’estat del benestar, que ens equilibri amb la resta d’economies mundials i que, d’aquesta manera, el factor treball deixi de ser determinant en les decisions d’ubicació de les plantes de producció. Això provocarà que d’aquí a 15 o 20 anys, a mesura que s’amortitzin les inversions actuals, la proximitat als consumidors, torni a ser determinant per a la implantació de noves factories. Aquesta solució és molt dolorosa per a tots i amb un sacrifici social tant important que, possiblement, generaria una conflictivitat social de magnituds imprevisibles. Per seguir aquesta via es pot: no fer res i deixar que tot caigui fins que els propis mercats ho tornin equilibrar, això passa per convertir-nos en un tercer món i deixar que les economies emergents es converteixin en un primer món que ens doni les mateixes oportunitats que ara els hi hem donat a ells; o be, que els governs rebaixin la pressió de les seves polítiques fiscals, rebaixant les seves despeses i els serveis que ofereixen, redueixin les seves plantilles de funcionaris, incorporant-los novament al mercat de treball i pactin amb els interlocutors socials només les cobertures de supervivència, però no el manteniment dels salaris, doncs aquests han de ser fixats per l’equilibri de la oferta i la demanda.

Un altre camí és tornar a posicions anteriors al lliure mercat, però no pensant en termes de proteccionisme sinó en termes d’equilibri. Per això és indispensable un compromís d’ordre mundial i la creació o millor utilització d’organismes reguladors. Es tracta de que s’estableixi una valoració de les prestacions socials i d’infraestructures que ofereixen les polítiques fiscals de cada entorn econòmic, be sigui estatal o d’agrupació de països. Amb aquest paràmetres fixar els diferencials de càrrega fiscal, que porten inherents els costos del productes en funció al seu lloc de producció. Aquest diferencial l’hauria de pagar el producte en forma d’aranzel, en el moment d’entrada a un entorn econòmic diferent, però al contrari del que passa ara, d’aquest aranzel, un 10% es quedaria com a taxa de gestió en el país recaptador i el 90% restant hauria de retornar al país d’origen, a través d’un organisme regulador mundial, en forma de la prestació social o infraestructural que manqués en el lloc de procedència. En la mesura que cada estat o economia anés incorporant a les seves polítiques fiscals aquestes prestacions rebudes, es reduirien els aranzels sobre els seus productes. En definitiva seria traslladar el proteccionisme del mercat de treball arreu i, d’aquesta manera, aquest factor no intervindria de la mateixa forma en les lleis que regulen el lliure mercat. Això tindria entre d’altres, dos conseqüències immediates: una seria pagar un preu més just pels bens importats, afavorint un major equilibri amb els de producció interior i l’altra seria un menor interès de les plantes de producció per la deslocalització. Per altra banda, tampoc hi hauria una situació injusta envers les exportacions dels països recaptadors, destinades als que suporten la càrrega aranzelària, ja que aquesta es neutralitza quan se’ls retorna. Serien els propis països o economies que, amb les seves polítiques fiscals, determinarien la càrrega aranzelària que volen suportar per a les seves exportacions.

Evidentment aquest mecanisme seria menys traumàtic, però molt més complicat d’estructurar i posar en marxa.

Segurament hi ha moltes més altres vies per resoldre els actuals desequilibris, però no hi ha dubte que totes passen per posicionar-nos a un nivell inferior en la nostra percepció de riquesa.

El factor treball

Tradicionalment s’ha considerat que els factors essencials de producció són tres: terra, treball i capital. Però el treball és el factor per excel·lència, necessari per a posar en producció la resta de factors, cal aplicar treball per extreure els recursos naturals i acumular excedents de treball per a generar capital. Les diferents teories econòmiques no fan res més que entrar en detall de l’organització d’aquests factors i els equilibris o desequilibris dels sistemes econòmics.
Si considerem que els excedents de producció són els que determinen la capacitat de generar riquesa, quan una economia individual o col·lectiva deixa de ser excedentària, la via per capgirar la tendència i generar superàvits és incrementar la quantitat i qualitat del treball, físic i intel·lectual, que s’aplica en tots els àmbits de la producció.
La nostra riquesa queda condicionada al treball que siguem capaços d’oferir a l’economia productiva. Si deixem de destinar temps al treball per dedicar-lo a gaudir dels excedents, tard o d’hora haurem de tornar a destinar esforç de treball, per a poder recuperar els excedents consumits i el capital perdut.
La capacitat que tinguem per mantenir en equilibri aquest factor, determinarà la intensitat de les fluctuacions cícliques de la nostra economia. Una gran davallada en la nostra capacitat productiva, només pot ser compensada per un increment notable en la nostra aportació de treball. No és possible el canvi de tendència només amb l’aportació de capital, ja que aquest prové dels excedents del nostre propi treball.

Keynesianisme?

Com si no hi hagués cap més punt on agafar-se, els economistes han tornat a espolsar els manuals adormits a les biblioteques, per descobrir de nou a John Maynard Keynes. La tombarella dels esdeveniments no deixa temps a la reflexió i com si es tractés d’un salvavides, els dirigents polítics prenen de nou la teoria d’aquest economista, per presentar els seus plans estratègics per superar la crisi.

Amb l’ofegament de la inversió i el consum privat, incapaços de reanimar-se per si mateixos, els sistemes capitalistes cauen en una espiral sense sortida i la única forma de reactivar els moviments econòmics és que l’economia pública prengui la iniciativa en els motors d’activació del sistema. Això és el que Keynes diu i el cert és que en el seu moment va funcionar, sobretot per les economies anglosaxones, però ara les variables han canviat i existeixen nous factors que no eren considerats en la seva teoria. Molt possiblement si Keynes es trobés entre nosaltres, replantejaria els seus criteris d’una forma ostensible y no donaria les solucions de la mateixa forma. Quan aquest economista anglès va morir a l’any 1946, les economies eren tancades i les solucions que plantejava, es basaven en aquest model. Ell mateix, després de la segona guerra mundial, parlava de la unificació de mercats com un camí a seguir, per tant mai va poder estudiar els comportaments d’una economia global, tal i com havia fet amb els moviments econòmics del segles XIX i primer terç del segle XX.

Ara, dintre un sistema global, per reactivar l’economia, no es poden aplicar els mateixos mètodes que es varen utilitzar en la postguerra, només valdrien si hi hagués una única economia i autoritat mundial i això és utòpic. Per tant, o be hem de tornar a economies tancades i aplicar el model keynesià, o be hem de cercar camins nous, adaptats a una economia de caire mundial, tant utòpic com el primer que hem dit.

Potser només queda una solució: tornar a replegar-nos dintre un sistema d’economies tancades continentals, renunciant a determinades parcel·les de consum, aplicar les fórmules de reactivació que calguin per a cada una d’aquestes economies, tornar a generar estructures de producció excedentàries i, mentrestant, crear una autoritat moderadora de caire mundial, acceptada per tots els estats, que reguli les obertures entre mercats en funció a criteris d’equilibri i tingui control sobre els fluxos migratoris.

Només cal que els economistes i els polítics, habitualment al servei del capital, tinguin suficient coratge per aplicar fórmules imparcials, basades en una distribució equitativa de les rendes del treball i del capital.

Relació entre la globalització i la crisi financera.

Quina relació hi ha entre la globalització i l’enfonsament del sistema financer?. De fet la connexió no s’ha de buscar en la globalització per si mateixa, sinó en el trasllat de l’economia productiva i els seus excedents als països emergents, que ha comportat una falta d’aportació de capital a les empreses occidentals, que han hagut de recórrer al mercat financer, el qual ha respost concedint préstecs molt per sobre la valoració real dels actius i de les capacitats de generar benefici de les pròpies empreses, que per altra banda necessitaven repartir dividends per mantenir la cotització de les seves accions, que alhora recollien l’estalvi privat no representat per actius monetaris. Al mateix temps els actius monetaris dipositats als bancs s’inverteixen en els préstecs concedits a aquestes empreses, tancant així un cercle en el que l’estalvi no va a la inversió, sinó que s’usa per compensar la diferència entre la cotització dels actius i el seu valor real, o sia les pèrdues amagades cada vegada més grans. 

La crisi hipotecària és un element més d’aquesta espiral, les entitats creditícies, necessiten justificar els seus guanys, per mantenir les seves cotitzacions, per això forcen la venda del diner als compradors domèstics, concedint préstecs hipotecaris sense control, només basats amb la capacitat de pagament de les quotes per part de les unitats familiars i no en el valor real dels bens hipotecats. En el moment que es comencen a produir impagaments i, per tant, es trasllada com a actiu a l’entitat creditícia, el valor dels bens de les hipoteques executades, en substitució del valor nominal dels préstecs, aquests no es reflecteixen com a pèrdua i les quotes pagades pels crèdits solvents no s’utilitzen per a nous préstecs sinó que es destinen a pagar als inversionistes que retiren el seu capital. La situació final és la mateixa que he explicat abans, els passius de capital no venen representats per actius reals sinó que compensen pèrdues acumulades amagades. 

I això ho ha provocat la Globalització?, no, la globalització només ha provocat el trasllat de capitals, la caiguda del sistema financer ho ha provocat la manca d’informació fidel, propiciada pels inversionistes que necessitaven guanyar temps per retirar les seves aportacions. Si haguéssim tingut la informació a temps, hauríem vist abans que érem més pobres del que ens pensàvem i no haguéssim tingut oportunitat de continuar gastant els nostres recursos, hi haurien hagut menys pèrdues i no hi hauria hagut desinversió ja que aquesta no hauria suposat cap avantatge pels inversionistes espavilats. No és que hagués canviat la situació, sinó que la caiguda s’hauria traduït en una frenada amb més temps d’adaptació i de reacció. La globalització és una causa de la crisi econòmica occidental, però no la responsable de la crisi financera. La culpable del desgavell financer és la inoperància dels mecanismes de control del propi sistema.

Conseqüències de la Globalització

A les darreres dues dècades, la paraula globalització ha envaït la majoria dels textos sobre política, economia, mercats, gestió empresarial, etc.., amb la certesa de que la mundialització, interpretada com a mercat mundial obert, era un fet inexorable, una via sense retorn cap a una nova situació en el flux d’intercanvi de bens i serveis.

Amb l’eliminació de la major part dels aranzels, el consumidor disposava d’una oferta cada vegada més àmplia de productes manufacturats a preus més competitius. Els productes del mercat interior suportaven molts més costos afegits socials que els fabricats en països del tercer món o en economies emergents, on el cost de la ma d’obra i les càrregues socials i impositives res tenien a veure amb els dels països occidentals. Així el mercat s’ha vist cada vegada més nodrit d’articles no vitals que han alimentat la voràgine consumista del món occidental, quins productes no han fet més que traslladar els excedents dels països consumidors cap a els països productors, fabricants d’aquests productes. Tot plegat en un marc especulatiu per part de les multinacionals, a la recerca de l’explotació de la població més desafavorida, marcada per economies de subsistència i al marge de qualsevol sistema de protecció social. Paral·lelament, les necessitats de consum de la població del primer món, han incrementat les seves necessitats monetàries provocant, d’una banda l’increment dels costos de producció en els seus països i d’altra banda l’increment de l’endeutament familiar. Els fabricants locals que havien muntat les seves plantes a prop dels llocs de consum protegits per les càrregues aranzelàries i les despeses de transport, veuen que amb l’elevació dels seus costos de producció, si volen competir amb igualtat de condicions, han de traslladar les seves factories a països on la ma d’obra sigui més barata. A partir d’aquí es produeix un èxode massiu d’indústries manufactureres, incrementant en major o menor mesura, el pes dels serveis, la construcció i l’obra pública en el conjunt del PIB de cada estat.

La globalització ha suposat per tant, un canvi en el mapa de l’economia productiva, acompanyat d’una redistribució de la riquesa, representada per uns excedents que es redueixen en els països industrialitzats occidentals i s’incrementen en les economies emergents i orientals.

Globalització

Però, com apareix el terme globalització en el món econòmic?. Evidentment el mercat mundial no és una situació nova, els fenicis ja el varen desenvolupar i els venecians explotaren el comerç amb l’orient, per tant, en que és diferencien aquestes moments passats de la situació actual?. La resposta no és única, primer tenim la irrupció  de les noves tecnologies de la informació i la comunicació a la societat de consum, que en canvia els hàbits i obre el mercat a tota una gama de productes, fins ara reservats a les empreses i les grans corporacions; en segon lloc, tenim que aquests mateixos elements permeten una mundialització de la informació, que arriba en més rapidesa a la majoria de la gent; i finalment, tot plegat provoca l’aparició d’un tipus de fabricant d’aquests nous productes, que passa al davant de la indústria tradicional, i quines factories s’instal·len en països emergents, sense una tradició industrial reconeguda i que obliga a una obertura del mercat a aquests països.

La globalització no neix a partir de l’aplicació d’una nova teoria econòmica, sinó que és una conseqüència de la revolució del microxip, tant o més transcendent que la revolució industrial que marcà el final de l’època moderna. Aquesta revolució no només comporta un canvi d’hàbits i necessitats, sinó que suposa també un gir cultural de grans proporcions, que segurament marcarà un canvi d’època de resultats imprevisibles. De moment està provocant el desballestament de les estructures productives, basades en els comportaments de consum de la població envellida i que està deixant de ser activa.

Consumisme

El primer que cal aclarir és que no s’ha de confondre l’economia de consum amb el consumisme. L’economia de consum ha existit des de que l’espècie humana deixà de ser un simple primat, adquirint la capacitat d’aprofitar els sobrants de les seves necessitats de subsistència i intercanviar-los amb els seus congèneres. Aquest fet activa el mecanisme de creació de necessitats no vitals i la possibilitat de cobrir-les gestionant els propis excedents. Tot i que el raonament és massa simple perquè es pugui considerar com un principi científic, no deixa de ser un punt de partida conceptual per explicar el comportament humà en aquest aspecte. Si aquest comportament es mantingues en uns termes d’equilibri, no suposaria sinó una anella més dintre l’equilibri natural, el problema es presenta per la pròpia diversitat de l’espècie amb graus diferents d’intel·ligència i de sentiments, que activen d’immediat els mecanismes de l’enveja i l’ambició, creant a partir d’aquí les aberracions de comportament representades de moltes maneres diferents, com poden ser: l’assassinat, la sostracció,  l’engany, l’explotació, l’esclavitud, la submissió, el poder o l’avarícia. El consumisme seria doncs una aberració de comportament de l’economia de consum, en la que la necessitat vital de l’individu ja no és la seva pròpia subsistència, sinó que posa en el primer esgraó vital, el creixement de la seva capacitat de consumir.

Comportaments de consumisme n’hi ha hagut sempre al llarg de la història i els veiem representats en diferents èpoques i civilitzacions. Que sapiguem per això, mai aquest comportament havia estat tant generalitzat entre la població de la civilització dominant (primer món).

Posat en clar aquest concepte, cal seguir avançant en els raonaments que ens han de permetre entendre la situació actual i els criteris que s’han de canviar, per poder sortir del cul de sac on ens trobem.