Consumisme

El primer que cal aclarir és que no s’ha de confondre l’economia de consum amb el consumisme. L’economia de consum ha existit des de que l’espècie humana deixà de ser un simple primat, adquirint la capacitat d’aprofitar els sobrants de les seves necessitats de subsistència i intercanviar-los amb els seus congèneres. Aquest fet activa el mecanisme de creació de necessitats no vitals i la possibilitat de cobrir-les gestionant els propis excedents. Tot i que el raonament és massa simple perquè es pugui considerar com un principi científic, no deixa de ser un punt de partida conceptual per explicar el comportament humà en aquest aspecte. Si aquest comportament es mantingues en uns termes d’equilibri, no suposaria sinó una anella més dintre l’equilibri natural, el problema es presenta per la pròpia diversitat de l’espècie amb graus diferents d’intel·ligència i de sentiments, que activen d’immediat els mecanismes de l’enveja i l’ambició, creant a partir d’aquí les aberracions de comportament representades de moltes maneres diferents, com poden ser: l’assassinat, la sostracció,  l’engany, l’explotació, l’esclavitud, la submissió, el poder o l’avarícia. El consumisme seria doncs una aberració de comportament de l’economia de consum, en la que la necessitat vital de l’individu ja no és la seva pròpia subsistència, sinó que posa en el primer esgraó vital, el creixement de la seva capacitat de consumir.

Comportaments de consumisme n’hi ha hagut sempre al llarg de la història i els veiem representats en diferents èpoques i civilitzacions. Que sapiguem per això, mai aquest comportament havia estat tant generalitzat entre la població de la civilització dominant (primer món).

Posat en clar aquest concepte, cal seguir avançant en els raonaments que ens han de permetre entendre la situació actual i els criteris que s’han de canviar, per poder sortir del cul de sac on ens trobem.

Crisi o camí equivocat?

La situació econòmica que estem vivint actualment no ens hauria d'haver agafat per sorpresa, ja feia temps que en diferents àmbits es parlava de la no sostenibilitat del model de creixement. Des de les opinions d’organitzacions internacionals sobre la gestió dels recursos globals, fins a les dels ciutadans corrents afectats pels moviments especulatius, es veia clara l’existència de desequilibris que d’un moment a l’altre caurien pel seu propi pes.

Els dirigents dels grans grups econòmics eren els primers que tenien consciència de que el model estava esgotat, però els seus interessos individuals estaven per sobre els col·lectius i es varen abocar a una cursa desenfrenada, en una fugida endavant per quedar a resguard de l’ensorrament de la piràmide que ells mateixos havien construït. Havien de passar a un altre els seus forats i així ho han fet, valent-se de la creació de necessitats i expectatives a la població general, que immerses en el somni dolç del consumisme i de la falsa percepció de la seva pròpia riquesa, ha despertat de cop veient com el valor del seu patrimoni no era el que li deien i en canvi el seu endeutament havia crescut per sobre les seves possibilitats. El model del consumisme ha esdevingut un camí sense sortida, una espiral d’il·lusions que ens ha portat a imaginar-nos més rics del que érem i per tant a gastar més del que realment podíem, dilapidant així els nostres excedents.

La globalització seguida de les deslocalitzacions, han sigut l’eina utilitzada pels grans grups internacionals per aconseguir les seves millors posicions, obrint les portes a tots els mercats, però situant els centres  de producció allà on els costos socials eren més petits i per tant els permetia una millor competitivitat i una balança de valor afegit més favorable al capital.

Si a tot això hi afegim que els nostres representants polítics, com a conseqüència dels seus mandats efímers, salvant excepcions, no han treballat amb perspectives més enllà dels intervals electorals i com a conseqüència d'això han estat, suposem que involuntàriament, al servei dels econòmicament poderosos  i no al servei dels seus votants, la situació de desempara de la població ha sigut majúscula.

De cop i volta en el nostre vocable ha aparegut la paraula “globalització” i l’hem llegida, vista i sentida en les múltiples informacions que ens han anat arribant. A vegades se'ns presentava com a solució i a vegades com a problema, però el cert és que ens apareix a la nostra societat i a la nostra economia, sense que hagi vingut precedida d’un procés reflexiu i consensuat de caire universal.

És hora doncs, de fer unes passes enrere, assumir que ens han enganyat i iniciar un període d’anàlisi i reflexió col·lectiva i global, per redreçar el camí seguit, giravoltant si cal el model actual i establint els mecanismes de control social perquè, sense perdre les nostres llibertats, eliminem les aberracions que es produeixen en el propi sistema capitalista.

En la situació actual en que la caiguda del sistema s’ha produït d’una forma tant dràstica i ràpida, les mesures a prendre han de ser de la mateixa forma excepcionals i trencadores, però no per això menys reflexives i vàlides a llarg termini, encara que suposin tornar a posicionar-nos dintre models de gestió que havíem donat ja per obsolets, però que es poden utilitzar com a base de partida per reprendre un procés evolutiu més sòlid.