Opinions sobre la necessitat d'un canvi de model social i econòmic global, per garantir l'equilibri humà i el futur de les generacions venidores.
diumenge, 25 de gener del 2009
El factor treball
Si considerem que els excedents de producció són els que determinen la capacitat de generar riquesa, quan una economia individual o col·lectiva deixa de ser excedentària, la via per capgirar la tendència i generar superàvits és incrementar la quantitat i qualitat del treball, físic i intel·lectual, que s’aplica en tots els àmbits de la producció.
La nostra riquesa queda condicionada al treball que siguem capaços d’oferir a l’economia productiva. Si deixem de destinar temps al treball per dedicar-lo a gaudir dels excedents, tard o d’hora haurem de tornar a destinar esforç de treball, per a poder recuperar els excedents consumits i el capital perdut.
La capacitat que tinguem per mantenir en equilibri aquest factor, determinarà la intensitat de les fluctuacions cícliques de la nostra economia. Una gran davallada en la nostra capacitat productiva, només pot ser compensada per un increment notable en la nostra aportació de treball. No és possible el canvi de tendència només amb l’aportació de capital, ja que aquest prové dels excedents del nostre propi treball.
dissabte, 10 de gener del 2009
Keynesianisme?
dijous, 1 de gener del 2009
Relació entre la globalització i la crisi financera.
Quina relació hi ha entre la globalització i l’enfonsament del sistema financer?. De fet la connexió no s’ha de buscar en la globalització per si mateixa, sinó en el trasllat de l’economia productiva i els seus excedents als països emergents, que ha comportat una falta d’aportació de capital a les empreses occidentals, que han hagut de recórrer al mercat financer, el qual ha respost concedint préstecs molt per sobre la valoració real dels actius i de les capacitats de generar benefici de les pròpies empreses, que per altra banda necessitaven repartir dividends per mantenir la cotització de les seves accions, que alhora recollien l’estalvi privat no representat per actius monetaris. Al mateix temps els actius monetaris dipositats als bancs s’inverteixen en els préstecs concedits a aquestes empreses, tancant així un cercle en el que l’estalvi no va a la inversió, sinó que s’usa per compensar la diferència entre la cotització dels actius i el seu valor real, o sia les pèrdues amagades cada vegada més grans.
La crisi hipotecària és un element més d’aquesta espiral, les entitats creditícies, necessiten justificar els seus guanys, per mantenir les seves cotitzacions, per això forcen la venda del diner als compradors domèstics, concedint préstecs hipotecaris sense control, només basats amb la capacitat de pagament de les quotes per part de les unitats familiars i no en el valor real dels bens hipotecats. En el moment que es comencen a produir impagaments i, per tant, es trasllada com a actiu a l’entitat creditícia, el valor dels bens de les hipoteques executades, en substitució del valor nominal dels préstecs, aquests no es reflecteixen com a pèrdua i les quotes pagades pels crèdits solvents no s’utilitzen per a nous préstecs sinó que es destinen a pagar als inversionistes que retiren el seu capital. La situació final és la mateixa que he explicat abans, els passius de capital no venen representats per actius reals sinó que compensen pèrdues acumulades amagades.
I això ho ha provocat la Globalització?, no, la globalització només ha provocat el trasllat de capitals, la caiguda del sistema financer ho ha provocat la manca d’informació fidel, propiciada pels inversionistes que necessitaven guanyar temps per retirar les seves aportacions. Si haguéssim tingut la informació a temps, hauríem vist abans que érem més pobres del que ens pensàvem i no haguéssim tingut oportunitat de continuar gastant els nostres recursos, hi haurien hagut menys pèrdues i no hi hauria hagut desinversió ja que aquesta no hauria suposat cap avantatge pels inversionistes espavilats. No és que hagués canviat la situació, sinó que la caiguda s’hauria traduït en una frenada amb més temps d’adaptació i de reacció. La globalització és una causa de la crisi econòmica occidental, però no la responsable de la crisi financera. La culpable del desgavell financer és la inoperància dels mecanismes de control del propi sistema.
Conseqüències de la Globalització
A les darreres dues dècades, la paraula globalització ha envaït la majoria dels textos sobre política, economia, mercats, gestió empresarial, etc.., amb la certesa de que la mundialització, interpretada com a mercat mundial obert, era un fet inexorable, una via sense retorn cap a una nova situació en el flux d’intercanvi de bens i serveis.
Amb l’eliminació de la major part dels aranzels, el consumidor disposava d’una oferta cada vegada més àmplia de productes manufacturats a preus més competitius. Els productes del mercat interior suportaven molts més costos afegits socials que els fabricats en països del tercer món o en economies emergents, on el cost de la ma d’obra i les càrregues socials i impositives res tenien a veure amb els dels països occidentals. Així el mercat s’ha vist cada vegada més nodrit d’articles no vitals que han alimentat la voràgine consumista del món occidental, quins productes no han fet més que traslladar els excedents dels països consumidors cap a els països productors, fabricants d’aquests productes. Tot plegat en un marc especulatiu per part de les multinacionals, a la recerca de l’explotació de la població més desafavorida, marcada per economies de subsistència i al marge de qualsevol sistema de protecció social. Paral·lelament, les necessitats de consum de la població del primer món, han incrementat les seves necessitats monetàries provocant, d’una banda l’increment dels costos de producció en els seus països i d’altra banda l’increment de l’endeutament familiar. Els fabricants locals que havien muntat les seves plantes a prop dels llocs de consum protegits per les càrregues aranzelàries i les despeses de transport, veuen que amb l’elevació dels seus costos de producció, si volen competir amb igualtat de condicions, han de traslladar les seves factories a països on la ma d’obra sigui més barata. A partir d’aquí es produeix un èxode massiu d’indústries manufactureres, incrementant en major o menor mesura, el pes dels serveis, la construcció i l’obra pública en el conjunt del PIB de cada estat.
La globalització ha suposat per tant, un canvi en el mapa de l’economia productiva, acompanyat d’una redistribució de la riquesa, representada per uns excedents que es redueixen en els països industrialitzats occidentals i s’incrementen en les economies emergents i orientals.Globalització
Però, com apareix el terme globalització en el món econòmic?. Evidentment el mercat mundial no és una situació nova, els fenicis ja el varen desenvolupar i els venecians explotaren el comerç amb l’orient, per tant, en que és diferencien aquestes moments passats de la situació actual?. La resposta no és única, primer tenim la irrupció de les noves tecnologies de la informació i la comunicació a la societat de consum, que en canvia els hàbits i obre el mercat a tota una gama de productes, fins ara reservats a les empreses i les grans corporacions; en segon lloc, tenim que aquests mateixos elements permeten una mundialització de la informació, que arriba en més rapidesa a la majoria de la gent; i finalment, tot plegat provoca l’aparició d’un tipus de fabricant d’aquests nous productes, que passa al davant de la indústria tradicional, i quines factories s’instal·len en països emergents, sense una tradició industrial reconeguda i que obliga a una obertura del mercat a aquests països.
La globalització no neix a partir de l’aplicació d’una nova teoria econòmica, sinó que és una conseqüència de la revolució del microxip, tant o més transcendent que la revolució industrial que marcà el final de l’època moderna. Aquesta revolució no només comporta un canvi d’hàbits i necessitats, sinó que suposa també un gir cultural de grans proporcions, que segurament marcarà un canvi d’època de resultats imprevisibles. De moment està provocant el desballestament de les estructures productives, basades en els comportaments de consum de la població envellida i que està deixant de ser activa.