dilluns, 23 de març de 2009

El problema de sempre

Faig un parèntesi per parlar de la distribució dels recursos a l’estat espanyol, una qüestió més propera i polèmica, però no per això menys important per nosaltres.
A mitjans dels 80 vaig assistir a una sessió organitzada pel Col·legi d’Economistes, sobre els nous esquemes fiscals promoguts pel PSOE, que acabava guanyar les eleccions generals de 1982, i en la que actuava com a ponent l’ aleshores Secretari d’Estat d’Hisenda Josep Borrell. Després d’unes explicacions, mes aviat justificatives, de la funció ambivalent del Ministeri d’Hisenda com a recaptador i com a controlador de la despesa pública, va fer una extensa descripció de la forma d’aplicar la llei dels Fons de Compensació Inter-territorials, que feia poc s’havia aprovat.
Sempre he cregut que els economistes professionals, per conservar la integritat dels seus raonaments, no poden ser polítics encadenats a la disciplina d’un partit i han de preservar sempre la seva llibertat de pensament i opinió. Per això dintre l’àmbit en que em trobava, vaig creure convenient plantejar una qüestió sobre un tema que no m’acabava d’encaixar, i que poc més o menys era la següent:
- Parlant només en termes de productivitat, no passarà que amb aquest sistema de compensació, estiguem descapitalitzant les regions que són motors de la nostra economia, per invertir-ho en altres regions sota criteris de dubtosa aplicació productiva i que, tot plegat, provoqui un davallada global de la capacitat de producció de la nostra economia, sortint-ne tots perjudicats ? – Metafòricament parlant, no seria millor enlloc de donar-los peix, ensenyar-los a pescar ?
La resposta va ser decebedora:
- Aquest és un tema polític i jo no puc opinar.

Han passat 25 anys i em continuo fent la mateixa pregunta, ara però sense canyes ni peix.

dissabte, 14 de març de 2009

Quina és la solució?

El primer que cal tenir clar és l’arrel del problema i, aquesta no està ni en la crisi del sector financer ni en la caiguda del sector de la construcció, això només són efectes secundaris d’una crisi molt més profunda: la del funcionament del propi model en que es basen les estructures econòmiques del món occidental.

L’economia de mercat no ha funcionat, no perquè no funcioni l’economia de mercat, sinó perquè, en algunes economies, sobretot a la europea, una part d’aquest mercat ha estat massa controlat i per tant no s’han activat els seus mecanismes d’equilibri i, precisament, el factor que s’ha privat del joc ha estat el factor treball, l’element principal que composa el preu de les coses.

El món occidental disposava del privilegi del capital i del coneixement, això li aportava una avantatge competitiva com a conseqüència de la major productivitat i eficiència de les seves unitats de producció. Aquesta situació ha permès resoldre la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població, al marge de si són elements actius o passius dintre del sistema, propiciant una situació de pau social, però també d’afebliment de l’empenta individual per assolir el propi benestar. A partir d’aquí es produeix un equilibrament invers d’esforços individuals, ja que mentre la societat occidental va perdent capacitat d’aprenentatge i d’aportació de mà d’obra productiva, les persones que viuen en economies emergents i del tercer món, malden per assolir els nivells de la societats occidentals, lluitant pels seus llocs de treball i per assolir els seus coneixements, mentrestant els individus del primer món deixen d’aplicar esforç a aquest nivell i passen de ser-ne productors a ser-ne consumidors i, aquella diferència inicial en eficiència i productivitat desapareix. Paral·lelament, l’economia del benestar obliga a unes polítiques fiscals que encotillen el cost de la mà d’obra, dintre l’àmbit dels territoris nacionals occidentals, així, el cost de mà d’obra barata que aportava la immigració i que podia compensar la baixada de productivitat col·lectiva, també desapareix ja que s’incorporen als mecanismes de protecció social i al sistema fiscal del país d’acolliment i, per tant, s’igualen a la mà d’obra oriünda. L’equilibri entre oferta i demanda del mercat de treball, dintre el món occidental ja no és possible, doncs els preus de la mà d’obra passen a ser fixats pel propi sistema, el treball doncs, queda fora de mercat. Mentrestant en altres punts del món es produeix una revolució cultural, capaç de produir allò que el món accidental demanda i que ja no només és allò que ell produeix, sinó que s’hi incorporen els productes de la tecnologia de consum. Aquestes economies es mouen en el lliure mercat de treball i, per tant, són capaces de cobrir millor les demandes de mà d’obra dels productors de bens i serveis, que com a conseqüència de l’alliberament de mercats, podent sense cap més problema traslladar les seves factories, tal i com he explicat en anteriors escrits.

Però hem de respondre a la pregunta, com ho adobem això?. D’antuvi hem de ser conscients que el nivell econòmic que ens pensàvem que teníem a finals del 2007, no el tenim i no el tornarem a tenir mai més, si no som capaços de lluitar i renunciar a moltes comoditats per aconseguir-ho. Estic segur que hi ha molts camins per arribar al mateix punt, però tots impliquen sacrificis.

Un camí és l’alliberament del mercat de treball, renunciant a determinats aspectes de l’estat del benestar, que ens equilibri amb la resta d’economies mundials i que, d’aquesta manera, el factor treball deixi de ser determinant en les decisions d’ubicació de les plantes de producció. Això provocarà que d’aquí a 15 o 20 anys, a mesura que s’amortitzin les inversions actuals, la proximitat als consumidors, torni a ser determinant per a la implantació de noves factories. Aquesta solució és molt dolorosa per a tots i amb un sacrifici social tant important que, possiblement, generaria una conflictivitat social de magnituds imprevisibles. Per seguir aquesta via es pot: no fer res i deixar que tot caigui fins que els propis mercats ho tornin equilibrar, això passa per convertir-nos en un tercer món i deixar que les economies emergents es converteixin en un primer món que ens doni les mateixes oportunitats que ara els hi hem donat a ells; o be, que els governs rebaixin la pressió de les seves polítiques fiscals, rebaixant les seves despeses i els serveis que ofereixen, redueixin les seves plantilles de funcionaris, incorporant-los novament al mercat de treball i pactin amb els interlocutors socials només les cobertures de supervivència, però no el manteniment dels salaris, doncs aquests han de ser fixats per l’equilibri de la oferta i la demanda.

Un altre camí és tornar a posicions anteriors al lliure mercat, però no pensant en termes de proteccionisme sinó en termes d’equilibri. Per això és indispensable un compromís d’ordre mundial i la creació o millor utilització d’organismes reguladors. Es tracta de que s’estableixi una valoració de les prestacions socials i d’infraestructures que ofereixen les polítiques fiscals de cada entorn econòmic, be sigui estatal o d’agrupació de països. Amb aquest paràmetres fixar els diferencials de càrrega fiscal, que porten inherents els costos del productes en funció al seu lloc de producció. Aquest diferencial l’hauria de pagar el producte en forma d’aranzel, en el moment d’entrada a un entorn econòmic diferent, però al contrari del que passa ara, d’aquest aranzel, un 10% es quedaria com a taxa de gestió en el país recaptador i el 90% restant hauria de retornar al país d’origen, a través d’un organisme regulador mundial, en forma de la prestació social o infraestructural que manqués en el lloc de procedència. En la mesura que cada estat o economia anés incorporant a les seves polítiques fiscals aquestes prestacions rebudes, es reduirien els aranzels sobre els seus productes. En definitiva seria traslladar el proteccionisme del mercat de treball arreu i, d’aquesta manera, aquest factor no intervindria de la mateixa forma en les lleis que regulen el lliure mercat. Això tindria entre d’altres, dos conseqüències immediates: una seria pagar un preu més just pels bens importats, afavorint un major equilibri amb els de producció interior i l’altra seria un menor interès de les plantes de producció per la deslocalització. Per altra banda, tampoc hi hauria una situació injusta envers les exportacions dels països recaptadors, destinades als que suporten la càrrega aranzelària, ja que aquesta es neutralitza quan se’ls retorna. Serien els propis països o economies que, amb les seves polítiques fiscals, determinarien la càrrega aranzelària que volen suportar per a les seves exportacions.

Evidentment aquest mecanisme seria menys traumàtic, però molt més complicat d’estructurar i posar en marxa.

Segurament hi ha moltes més altres vies per resoldre els actuals desequilibris, però no hi ha dubte que totes passen per posicionar-nos a un nivell inferior en la nostra percepció de riquesa.