Poden el serveis públics estar totalment en mans privades?

La socialització de les relacions econòmiques està marcant el camp de joc del liberalisme econòmic.  L’estat protector ha anat ampliant el nombre de conceptes que es consideren necessitats bàsiques i que, per tant, gaudir-ne ha passat de ser una opció individual a convertir-se en un dret col·lectiu. El dilema es presenta quan la gestió d’aquests drets col·lectius es regeix per la llei del mercat i per tant queden  subjectes al vaivé oscil·lant de l’oferta i la demanda, quedant en un entredit la garantia del cobriment permanent d’aquests drets col·lectius. L’objectiu normal de les empreses capitalistes, és el d’obtenir el màxim benefici per remunerar el capital, per tant en aquesta situació, la gestió de l’empresa tendirà a aconseguir els objectius mínims, amb el mínim de cost possible i sense cap perspectiva de resultats a llarg termini. Així l’increment del benefici empresarial és en detriment del benefici social, això dóna com a resultat que l’interès privat queda per davant de l’interès públic, esdevenint una aberració democràtica.

Així, quina és la solució?

En un principi podríem afirmar que un servei públic en mans privades, ha de quedar subjecte a un rigorós control tècnic i administratiu , no només pel que respecte a la pròpia activitat, sinó també pel que fa a l’estructura dels seus estats financers i del seu capital.  L’objectiu de l’empresa hauria de ser l’acompliment amb el màxim rigor dels objectius de quantitat i qualitat del servei a donar i el seu benefici hauria d’estar en funció al grau d’assoliment d’aquests objectius, o sia de la seva eficiència.

Però la solució del problema no es troba en els aspectes organitzatius i de control, sinó que aquesta s’ha d’anar a buscar directament a l’arrel del sistema. Pel Capital, el servei públic és només un medi per a obtenir un benefici, per tant, aquesta necessitat pública estarà sempre al servei del Capital. El que cal doncs és capgirar el model i fer que el Capital sigui només un instrument per aconseguir la prestació del servei públic amb garanties suficients de quantitat i qualitat.

El primer pas seria la creació d’un nou model de societat mercantil, únicament pensada per a les empreses de serveis públics i obligada per a aquestes empreses. Les seves característiques principals haurien de ser: que les seves accions no podrien cotitzar al  mercat de capitals i que el seu dividend seria fix. Això implicaria d’immediat que els gestors deixessin de pensar en la cotització de les accions i que la composició del capital fos molt més estable, ja que els accionistes serien inversors a llarg termini i segurament d’una distribució molt més atomitzada.

Aquest model, hauria de continuar amb una legislació paral·lela en que l’estat garantís el pagament del cost del serveis prestats a aquestes empreses i que els que es veiessin compensats pel seu esforç fossin els gestors, en funció a l’eficiència i/o els resultats de la venda dels serveis. I, a partir d’aquí, legislar en funció a aquesta nova estructura.

Aquesta és una solució traumàtica, però menys agressiva que una nacionalització, sobretot pels petits inversors que tenen els seus estalvis dipositats en les empreses actuals.

Pensem-hi doncs. 

Incentivar ara el rajol és començar la casa pel teulat

La proposta d’incentivar les reformes d’habitatges, com a mesura de foment de l’ocupació, no és la més adequada en aquests moments. El sector de la construcció no aporta excedents directes a l’economia, doncs l’únic efecte que provoca és el canvi de mans del diner i un cert desequilibri negatiu en la balança de pagaments, representat per la procedència exterior d’alguns materials d’obra i el desviament cap a altres països d’una part dels salaris obtinguts, doncs la major part de la ma d’obra empleada en aquest sector està formada per immigrants que transfereixen diner als seus països d’origen.

Sense deixar de pensar en el recolzament a la poca economia industrial que ens queda, l’aposta més immediata que s’ha de fer per incrementar els nostres ingressos a nivell global, és la de incentivar la competitivitat del sector turístic, perquè pugui accedir al mercat internacional amb garanties d’èxit. D’aquesta forma, apart de crear ocupació, tindríem una entrada de recursos exteriors, que sempre seria superior a les sortides que podria generar la contractació d’immigrants. 

Els recursos generats pel turisme, seran els que s’han de canalitzar per finançar les empreses exportadores de bens i serveis que, en combinació amb un canvi en les condicions del mercat de treball, han de portar a una reducció de l’atur i a una normalitat en els coeficients d’ocupació.

Quan la població torni a disposar d’excedents i tingui estabilitat en els seus llocs de treball, disposarà de recursos per tornar a activar el consum interior i, entre altres, el sector de la construcció.

Aquest és el camí que s’ha de seguir de forma ordenada, si volem avançar en la recuperació econòmica del nostre país. Les accions orientades a generar més consum, només son focs d’encenalls que ens conduiran a una major pobresa. 

Simbòlicament és començar la casa pel teulat.

L’FMI també ens adverteix.

Em pensava que els meus pensaments i reflexions eren un clam al desert, però després de llegir les manifestacions fetes avui per Olivier Blanchard, economista en cap del Fons Monetari Internacional, al diari econòmic francès "Les Echos", veig que no estic sòl en la meva opinió sobre el veritable camí per sortir de la crisi. Cal una reforma del mercat de treball, cal rebaixar els costos de producció per tornar a ser competitius, cal un rebaixa ordenada dels sous per evitar tensions socials, en definitiva cal sacrificar-nos per poder agafar embranzida i sortir de la caiguda lliure en que es troba la nostra economia. Aquí està la solució del futur dels nostres fills !. I si els nostres fills tenen futur, també el tindrem nosaltres. D’una vegada per totes, cal que els interlocutors socials prenguin consciència de la realitat en que ens trobem i, abans no sigui massa tard, arribin a un gran pacte social que impliqui tota la població d’aquest país, perquè els mercats internacionals ens tornin a posar en el seu fitxer de proveïdors.

Per molt que ens pesi, no podem perdre el temps i els diners en projectes eteris, hem de tocar de peus a terra i solucionar la nostra competitivitat amb el que sabem fer i oferir: treballar a bon preu. Quan tot torni a rutllar, ja tornarem a invertir en la millora de la nostra productivitat, ara ja pràcticament no ens queda producció sobre la que aplicar fórmules de millora.
Veure notícia al diari "Les Echos.fr"
Veure notícia a "3cat.cat"

Ara no toca!.

Per què no estan per la feina?, per què no treballen pel que ara convé?. Aquestes són les preguntes que hem de plantejar al govern espanyol actual. Mentre en altres països es preocupen de la millora de la seva productivitat, nosaltres pensem en les jubilacions. Si ara no rectifiquem i posem a punt el nostre motor econòmic, per tal de que ens empenyi una temporada més, potser no ens podrem ni tant sols jubilar d’aquí a 20 anys.

El món ha de tornar a creure en la nostra economia, en els nostres productes i en els nostres serveis. Fa més de dos anys que els experts internacionals ens diuen que al nostre sistema productiu li cal una reforma del mercat de treball, el nostre govern ni cas!, nosaltres a la nostra, repartint els diners que no tenim, mentre la nostra economia productiva s’ensorra.

Dos anys enrere estàvem a temps de fer una reforma ordenada, ara la reforma hi serà, encara que no vulguem, i a més, traumàtica i injusta. Les persones més dèbils seran les que al final suportaran el pes de la reforma: els aturats, cada vegada més nombrosos, que hauran perdut la feina de 2000€ i ara es conformaran amb una de 800€; els petits autònoms que ho han perdut tot i ara estan disposats a treballar només per poder anar tirant; els empresaris que perdran les seves empreses, perquè unes altres, sense tant passiu social, ocuparan el seu lloc. Ep! tots no, l’administració pública no farà cap ERO, ni acomiadarà ningú, i el seus empleats (funcionaris), continuaran mantenint el poder adquisitiu del seu sou.

Ara és el moment d’afrontar amb valentia la realitat de la situació, emprendre accions agosarades, assumint riscos polítics, per situar el país a la seva realitat econòmica. El que hem de capgirar és el nostre Dèficit Públic i el nostre Producte Interior Brut (PIB), per poder seguir enganxats al paraigua de la Unió Monetària Europea, i això només ho podem aconseguir si som capaços de tornar a atraure primer el turisme, amb una oferta de serveis competitiva i, després, la inversió industrial, amb la disponibilitat de ma d’obra qualificada, productiva i flexible. No cal que el govern s’entretingui en solucionar els aspectes financers, doncs si el negoci és atractiu, els recursos ja sortiran i, si l’engranatge torna a rutllar, l’entorn econòmic auxiliar també tornarà a funcionar. És una qüestió de costos d’explotació, no una qüestió financera. El govern ha de rebaixar la despesa pública, per no ofegar el poc teixit productiu que pugui quedar; ha de propiciar un pacte social que permeti situar el mercat laboral al nivell dels nostres competidors; ha de concentrar els recursos en la cobertura dels serveis bàsics: sanitat, educació i infraestructures i deixar de banda activitats supèrflues, que han de quedar en mans d’entitats sorgides del propi teixit social i de la iniciativa popular, que segur que les mantindran millor, perquè allà on no hi arribin els diners hi arribaran els esperits creatius. Us asseguro que només així podrem confiar en jubilar-nos cobrant una pensió, perquè quan ens toqui, sigui aviat o  sigui tard, la nostra economia segueixi aportant beneficis i excedents.

Anem per feina d’una vegada!