diumenge, 14 de març del 2010

Poden el serveis públics estar totalment en mans privades?

La socialització de les relacions econòmiques està marcant el camp de joc del liberalisme econòmic.  L’estat protector ha anat ampliant el nombre de conceptes que es consideren necessitats bàsiques i que, per tant, gaudir-ne ha passat de ser una opció individual a convertir-se en un dret col·lectiu. El dilema es presenta quan la gestió d’aquests drets col·lectius es regeix per la llei del mercat i per tant queden  subjectes al vaivé oscil·lant de l’oferta i la demanda, quedant en un entredit la garantia del cobriment permanent d’aquests drets col·lectius. L’objectiu normal de les empreses capitalistes, és el d’obtenir el màxim benefici per remunerar el capital, per tant en aquesta situació, la gestió de l’empresa tendirà a aconseguir els objectius mínims, amb el mínim de cost possible i sense cap perspectiva de resultats a llarg termini. Així l’increment del benefici empresarial és en detriment del benefici social, això dóna com a resultat que l’interès privat queda per davant de l’interès públic, esdevenint una aberració democràtica.

Així, quina és la solució?
En un principi podríem afirmar que un servei públic en mans privades, ha de quedar subjecte a un rigorós control tècnic i administratiu , no només pel que respecte a la pròpia activitat, sinó també pel que fa a l’estructura dels seus estats financers i del seu capital.  L’objectiu de l’empresa hauria de ser l’acompliment amb el màxim rigor dels objectius de quantitat i qualitat del servei a donar i el seu benefici hauria d’estar en funció al grau d’assoliment d’aquests objectius, o sia de la seva eficiència.
Però la solució del problema no es troba en els aspectes organitzatius i de control, sinó que aquesta s’ha d’anar a buscar directament a l’arrel del sistema. Pel Capital, el servei públic és només un medi per a obtenir un benefici, per tant, aquesta necessitat pública estarà sempre al servei del Capital. El que cal doncs és capgirar el model i fer que el Capital sigui només un instrument per aconseguir la prestació del servei públic amb garanties suficients de quantitat i qualitat.
El primer pas seria la creació d’un nou model de societat mercantil, únicament pensada per a les empreses de serveis públics i obligada per a aquestes empreses. Les seves característiques principals haurien de ser: que les seves accions no podrien cotitzar al  mercat de capitals i que el seu dividend seria fix. Això implicaria d’immediat que els gestors deixessin de pensar en la cotització de les accions i que la composició del capital fos molt més estable, ja que els accionistes serien inversors a llarg termini i segurament d’una distribució molt més atomitzada.
Aquest model, hauria de continuar amb una legislació paral·lela en que l’estat garantís el pagament del cost del serveis prestats a aquestes empreses i que els que es veiessin compensats pel seu esforç fossin els gestors, en funció a l’eficiència i/o els resultats de la venda dels serveis. I, a partir d’aquí, legislar en funció a aquesta nova estructura.
Aquesta és una solució traumàtica, però menys agressiva que una nacionalització, sobretot pels petits inversors que tenen els seus estalvis dipositats en les empreses actuals.

Pensem-hi doncs. 

dijous, 4 de març del 2010

Incentivar ara el rajol és començar la casa pel teulat

La proposta d’incentivar les reformes d’habitatges, com a mesura de foment de l’ocupació, no és la més adequada en aquests moments. El sector de la construcció no aporta excedents directes a l’economia, doncs l’únic efecte que provoca és el canvi de mans del diner i un cert desequilibri negatiu en la balança de pagaments, representat per la procedència exterior d’alguns materials d’obra i el desviament cap a altres països d’una part dels salaris obtinguts, doncs la major part de la ma d’obra empleada en aquest sector està formada per immigrants que transfereixen diner als seus països d’origen.
Sense deixar de pensar en el recolzament a la poca economia industrial que ens queda, l’aposta més immediata que s’ha de fer per incrementar els nostres ingressos a nivell global, és la de incentivar la competitivitat del sector turístic, perquè pugui accedir al mercat internacional amb garanties d’èxit. D’aquesta forma, apart de crear ocupació, tindríem una entrada de recursos exteriors, que sempre seria superior a les sortides que podria generar la contractació d’immigrants. 
Els recursos generats pel turisme, seran els que s’han de canalitzar per finançar les empreses exportadores de bens i serveis que, en combinació amb un canvi en les condicions del mercat de treball, han de portar a una reducció de l’atur i a una normalitat en els coeficients d’ocupació.
Quan la població torni a disposar d’excedents i tingui estabilitat en els seus llocs de treball, disposarà de recursos per tornar a activar el consum interior i, entre altres, el sector de la construcció.
Aquest és el camí que s’ha de seguir de forma ordenada, si volem avançar en la recuperació econòmica del nostre país. Les accions orientades a generar més consum, només son focs d’encenalls que ens conduiran a una major pobresa. 
Simbòlicament és començar la casa pel teulat.