divendres, 29 de gener de 2010

Ara no toca!.

Per què no estan per la feina?, per què no treballen pel que ara convé?. Aquestes són les preguntes que hem de plantejar al govern espanyol actual. Mentre en altres països es preocupen de la millora de la seva productivitat, nosaltres pensem en les jubilacions. Si ara no rectifiquem i posem a punt el nostre motor econòmic, per tal de que ens empenyi una temporada més, potser no ens podrem ni tant sols jubilar d’aquí a 20 anys.
El món ha de tornar a creure en la nostra economia, en els nostres productes i en els nostres serveis. Fa més de dos anys que els experts internacionals ens diuen que al nostre sistema productiu li cal una reforma del mercat de treball, el nostre govern ni cas!, nosaltres a la nostra, repartint els diners que no tenim, mentre la nostra economia productiva s’ensorra.
Dos anys enrere estàvem a temps de fer una reforma ordenada, ara la reforma hi serà, encara que no vulguem, i a més, traumàtica i injusta. Les persones més dèbils seran les que al final suportaran el pes de la reforma: els aturats, cada vegada més nombrosos, que hauran perdut la feina de 2000€ i ara es conformaran amb una de 800€; els petits autònoms que ho han perdut tot i ara estan disposats a treballar només per poder anar tirant; els empresaris que perdran les seves empreses, perquè unes altres, sense tant passiu social, ocuparan el seu lloc. Ep! tots no, l’administració pública no farà cap ERO, ni acomiadarà ningú, i el seus empleats (funcionaris), continuaran mantenint el poder adquisitiu del seu sou.
Ara és el moment d’afrontar amb valentia la realitat de la situació, emprendre accions agosarades, assumint riscos polítics, per situar el país a la seva realitat econòmica. El que hem de capgirar és el nostre Dèficit Públic i el nostre Producte Interior Brut (PIB), per poder seguir enganxats al paraigua de la Unió Monetària Europea, i això només ho podem aconseguir si som capaços de tornar a atraure primer el turisme, amb una oferta de serveis competitiva i, després, la inversió industrial, amb la disponibilitat de ma d’obra qualificada, productiva i flexible. No cal que el govern s’entretingui en solucionar els aspectes financers, doncs si el negoci és atractiu, els recursos ja sortiran i, si l’engranatge torna a rutllar, l’entorn econòmic auxiliar també tornarà a funcionar. És una qüestió de costos d’explotació, no una qüestió financera. El govern ha de rebaixar la despesa pública, per no ofegar el poc teixit productiu que pugui quedar; ha de propiciar un pacte social que permeti situar el mercat laboral al nivell dels nostres competidors; ha de concentrar els recursos en la cobertura dels serveis bàsics: sanitat, educació i infraestructures i deixar de banda activitats supèrflues, que han de quedar en mans d’entitats sorgides del propi teixit social i de la iniciativa popular, que segur que les mantindran millor, perquè allà on no hi arribin els diners hi arribaran els esperits creatius. Us asseguro que només així podrem confiar en jubilar-nos cobrant una pensió, perquè quan ens toqui, sigui aviat o  sigui tard, la nostra economia segueixi aportant beneficis i excedents.
Anem per feina d’una vegada!