diumenge, 14 de març de 2010

Poden el serveis públics estar totalment en mans privades?

La socialització de les relacions econòmiques està marcant el camp de joc del liberalisme econòmic.  L’estat protector ha anat ampliant el nombre de conceptes que es consideren necessitats bàsiques i que, per tant, gaudir-ne ha passat de ser una opció individual a convertir-se en un dret col·lectiu. El dilema es presenta quan la gestió d’aquests drets col·lectius es regeix per la llei del mercat i per tant queden  subjectes al vaivé oscil·lant de l’oferta i la demanda, quedant en un entredit la garantia del cobriment permanent d’aquests drets col·lectius. L’objectiu normal de les empreses capitalistes, és el d’obtenir el màxim benefici per remunerar el capital, per tant en aquesta situació, la gestió de l’empresa tendirà a aconseguir els objectius mínims, amb el mínim de cost possible i sense cap perspectiva de resultats a llarg termini. Així l’increment del benefici empresarial és en detriment del benefici social, això dóna com a resultat que l’interès privat queda per davant de l’interès públic, esdevenint una aberració democràtica.

Així, quina és la solució?
En un principi podríem afirmar que un servei públic en mans privades, ha de quedar subjecte a un rigorós control tècnic i administratiu , no només pel que respecte a la pròpia activitat, sinó també pel que fa a l’estructura dels seus estats financers i del seu capital.  L’objectiu de l’empresa hauria de ser l’acompliment amb el màxim rigor dels objectius de quantitat i qualitat del servei a donar i el seu benefici hauria d’estar en funció al grau d’assoliment d’aquests objectius, o sia de la seva eficiència.
Però la solució del problema no es troba en els aspectes organitzatius i de control, sinó que aquesta s’ha d’anar a buscar directament a l’arrel del sistema. Pel Capital, el servei públic és només un medi per a obtenir un benefici, per tant, aquesta necessitat pública estarà sempre al servei del Capital. El que cal doncs és capgirar el model i fer que el Capital sigui només un instrument per aconseguir la prestació del servei públic amb garanties suficients de quantitat i qualitat.
El primer pas seria la creació d’un nou model de societat mercantil, únicament pensada per a les empreses de serveis públics i obligada per a aquestes empreses. Les seves característiques principals haurien de ser: que les seves accions no podrien cotitzar al  mercat de capitals i que el seu dividend seria fix. Això implicaria d’immediat que els gestors deixessin de pensar en la cotització de les accions i que la composició del capital fos molt més estable, ja que els accionistes serien inversors a llarg termini i segurament d’una distribució molt més atomitzada.
Aquest model, hauria de continuar amb una legislació paral·lela en que l’estat garantís el pagament del cost del serveis prestats a aquestes empreses i que els que es veiessin compensats pel seu esforç fossin els gestors, en funció a l’eficiència i/o els resultats de la venda dels serveis. I, a partir d’aquí, legislar en funció a aquesta nova estructura.
Aquesta és una solució traumàtica, però menys agressiva que una nacionalització, sobretot pels petits inversors que tenen els seus estalvis dipositats en les empreses actuals.

Pensem-hi doncs. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada