Keynesianisme?

Com si no hi hagués cap més punt on agafar-se, els economistes han tornat a espolsar els manuals adormits a les biblioteques, per descobrir de nou a John Maynard Keynes. La tombarella dels esdeveniments no deixa temps a la reflexió i com si es tractés d’un salvavides, els dirigents polítics prenen de nou la teoria d’aquest economista, per presentar els seus plans estratègics per superar la crisi.

Amb l’ofegament de la inversió i el consum privat, incapaços de reanimar-se per si mateixos, els sistemes capitalistes cauen en una espiral sense sortida i la única forma de reactivar els moviments econòmics és que l’economia pública prengui la iniciativa en els motors d’activació del sistema. Això és el que Keynes diu i el cert és que en el seu moment va funcionar, sobretot per les economies anglosaxones, però ara les variables han canviat i existeixen nous factors que no eren considerats en la seva teoria. Molt possiblement si Keynes es trobés entre nosaltres, replantejaria els seus criteris d’una forma ostensible y no donaria les solucions de la mateixa forma. Quan aquest economista anglès va morir a l’any 1946, les economies eren tancades i les solucions que plantejava, es basaven en aquest model. Ell mateix, després de la segona guerra mundial, parlava de la unificació de mercats com un camí a seguir, per tant mai va poder estudiar els comportaments d’una economia global, tal i com havia fet amb els moviments econòmics del segles XIX i primer terç del segle XX.

Ara, dintre un sistema global, per reactivar l’economia, no es poden aplicar els mateixos mètodes que es varen utilitzar en la postguerra, només valdrien si hi hagués una única economia i autoritat mundial i això és utòpic. Per tant, o be hem de tornar a economies tancades i aplicar el model keynesià, o be hem de cercar camins nous, adaptats a una economia de caire mundial, tant utòpic com el primer que hem dit.

Potser només queda una solució: tornar a replegar-nos dintre un sistema d’economies tancades continentals, renunciant a determinades parcel·les de consum, aplicar les fórmules de reactivació que calguin per a cada una d’aquestes economies, tornar a generar estructures de producció excedentàries i, mentrestant, crear una autoritat moderadora de caire mundial, acceptada per tots els estats, que reguli les obertures entre mercats en funció a criteris d’equilibri i tingui control sobre els fluxos migratoris.

Només cal que els economistes i els polítics, habitualment al servei del capital, tinguin suficient coratge per aplicar fórmules imparcials, basades en una distribució equitativa de les rendes del treball i del capital.